Francesc, el Papa que ens ha dut a les fronteres
El papa Francesc ha posat al centre del seu papat la persona, i en concret la persona en situació de pobresa com a lloc teologal. El seu pensament ha estat un pensament pràctic i dinàmic, no abstracte. Ell no ha volgut parlar de la pobresa sinó de les persones concretes que la pateixen. Ha buscat arguments més enllà de l'Escriptura i la Tradició i ha fet ús d’un llenguatge entenedor i obert. Aquest pensament fresc ha generat un sentit d’urgència que convida, amb fonament, a passar de l’actual paradigma tecnocràtic a recuperar i posar en valor la persona en relació Déu, els altres i amb tot allò creat. I és, des d’aquest pensament i des d’aquesta manera de fer teologia, que Francesc ha actualitzat la Doctrina Social de l’Església amb les seves dues grans Cartes Encícliques: Laudato ‘Si i la Fratelli Tutti on ha allargat el sentit de “proïsme” (aquell a qui he d’ajudar) a les generacions futures i tota la creació.
Però Francesc no ha parlat, només, a cops d’Encíclica, sinó sobretot amb actituds i gestos. Ha volgut portar també els pobres dins la mateixa litúrgia. El 2016, cloent el Jubileu de la Misericòrdia, va crear de forma carismàtica el que serien a posteriori les Jornades Mundials del pobre. Des del 2017 s’ha establert que cada Diumenge XXXIII del Temps Ordinari es faci una Jornada Mundial dedicada a les persones que viuen en situació de pobresa.
També ha fet dels signes icones que porten a les persones migrades en el seu centre. La creu de Lampedusa, feta amb la fusta d’una barcassa, va més enllà de recordar els més de 300 persones migrades mortes el 2013 i esdevé un símbol de tots els màrtirs de la migració.
Certament, li ha mancat temps per fer front a tots els canvis. Amb tot ha iniciat un procés de canvi i el més valuós de la seva obra no és el que ha dit sinó la seva manera de fer i de ser. Una manera de fer comunitària i de ser, deixant la borla del mantell i calçar-se unes xiruques disposades a enfangar-se de realitat. Tant de bo que l’Església vulgui continuar aquesta manera de procedir. Una església samaritana, en camí, fora de palaus i murs, disposada a complicar-se la vida.