Un any més amb els temporers dormint al carrer
Un any més arriben els temporers i els rebem fent-los dormir al carrer, al ras, perquè no tenim resolt el seu allotjament. Els lleidatans som persones acollidores; és trist que no s’hagi resolt el problema que dura molts anys, i que recentment ha estat destacat als mitjans de comunicació nacionals.
Sabent que no és un fet improvisat, sinó que ja se sap que succeeix any rere any, ¿Com es pot explicar que les nostres institucions no resolguin el problema?
Es va desestimar la construcció programada d’una residència per allotjar-los amb la promesa d’alternatives que s’han demostrat del tot insuficients.
¿No es pot destinar un petit percentatge del pressupost de les institucions: Ajuntament, Diputació i Generalitat per allotjar dignament a aquestes persones que venen a treballar? Sé que no és sols un assumpte de diners, que cal prendre decisions que poden no agradar inicialment a alguns veïns, però que, ben organitzat no ha de crear cap problema, no deixar-ho pels veïns de sempre, del centre. Els qui tenim una casa i uns ingressos no podem ser indiferents a les persones que no tenen la nostra sort. La solidaritat és un principi que ens humanitza i facilita la convivència. Ser sensibles a les necessitats dels demés i compartir amb ells és gratificant, ens fa sentir bé. En canvi, veure persones com nosaltres patint al carrer no agrada a ningú, provoca malestar fins i tot als més indiferents i individualistes.
La societat civil, organitzada amb ONG ja fan suplències a les mancances dels nostres representants públics. Arrels S. Ignasi, per exemple, està sobresaturada d’atendre cada vegada més persones en situació de vulnerabilitat, com ha denunciat la seva directora, la senyora Rosa Mayoral. Basar l’atenció als necessitats en les ONG i l’Església és una política molt dretana; això m’ho justificava un cirurgià amic quan vaig estar als EUA. Però nosaltres, a Europa, som més socials, paguem molts impostos precisament per tal que les administracions públiques ens garanteixin la bona convivència, la igualat, la seguretat i els altres drets humans.
La coherència entre el que es diu i es fa defineix les persones i les organitzacions. Es perd la credibilitat quan no coincideix la paraula, la promesa, amb els fets.
Precisament estem en campanya a les eleccions europees. Si els partits polítics més sensibles socialment no compleixen el que diuen en els seus estatuts i raó de ser, no m’estranya que els partits ultradetrans populistes, que prometen solucionar ràpidament els problemes que patim –amagant que les solucions a problemes complexos no son senzilles– pugin en vots, amb el perill de que es perdin les essències de l’Europa unida. La democràcia és incompatible amb la desigualtat radical. S’ha de treballar pel codesenvolupament dels pobles i acollir amb hospitalitat als que venen forçats per la fam o la guerra i construir una societat cosmopolita, en la que ningú quedi exclòs, mantenint la identitat del poble que acull. Confio que sabran solucionar-ho.
Joan Viñas Sala Opinió al diari la Mañana / fotografia de la Vanguardia