La nit al ras...

Ens arriba el Simo amb mala cara, els ulls vidriosos, enllagrimats i només s'assenta i es posa a plorar, diu que no el deixen entrar a dormir al pavelló (el dispositiu d'allotjament hivernal d'urgència) perquè hi va dormir a l'estiu quan estava habilitat per acollir als temporers que venien a treballar al camp. I a ell ja li agradaria ser temporer, però no és així. És una persona jove que es troba en situació de sense sostre i dorm al carrer i ara mateix, està desconsolat, no entén per què no pot tornar a dormir al pavelló. Diu que a les nits té por i fred, ara ja han baixat molt les temperatures a Lleida i no sap on ficar-se.

L'educadora que l'atén intenta consolar-lo dient-li que ara trucaran per saber que ha passat i a veure si ho poden coordinar. Malauradament, el cas del Simo no és l'únic, n'hi ha alguns més. I s'afegeix que se'ls hi demana que faci 6 mesos que estan a Lleida, o també es troben que no poden fer ús de les dutxes, o sigui, a banda de no poder accedir-hi per dormir, tampoc s'hi poden dutxar, es veu que el servei es col·lapsa, s'acaba l'aigua calenta i s'embossa..., és a dir, precarietat. 

Què més se'ls hi ha de negar? Persones excloses d'un sistema i que alhora, són excloses del mateix sistema d'acollida per fer-ne justament ús. Més precarietat i doble exclusió: per part de la societat per estar en una situació de sense sostre i per part dels mateixos recursos per erradicar al sensellarisme, sovint insuficients en quantitat i també en qualitat, per no disposar dels espais prou dignes.

Això genera molta impotència i ràbia, al mateix Simo i tants d'altres com ell, i a tots els que estem al seu costat mentre ploren per no poder dormir sota cobert. La decisió política i ciutadana hauria de ser que a Lleida ningú dormir al carrer, ningú. I tothom pugui viure fora de la precarietat, tothom pugui viure la seva vida amb dignitat.

Rosa Majoral 

Directora d'Arrels Sant Ignasi