Ha passat desapercebuda una notícia tràgica. El passat 21 d’abril moria al poble de Lepe un jove treballador del sector agrari de 25 anys, d’origen marroquí. Va morir perquè un incendi va arrasar la barraca on vivia. En moltes poblacions de Huelva i Almeria malviuen en assentaments “xabolistes” persones treballadores dedicades a la recol·lecció de maduixes i altres hortalisses. La manca d’habitatge fa que les persones es vegin en la necessitat de construir amb palets i plàstics el seu propi lloc on viure. Barraques censades que configuren nous barris.
Fa pocs dies que, amb els amics de la Plataforma de Fruita amb Justícia Social, vam anar fins a Huelva a una jornada de reflexió sobre l’entorn agrícola. Les conclusions són ràpides de treure: com podem permetre una indústria que no respecta el dret de les persones? Com podem permetre autoritzar l’explotació agrària d’un territori sense tenir assegurat primerament els drets més bàsics de les persones que hi treballaran?
Us poso un exemple, oi que no permetríem muntar una fàbrica en un poble que no respectes mínimament els cànons de medi ambient, com podem, en canvi, permetre la construcció d’una fàbrica que obliga els seus treballadors a viure en “xaboles”?
Però arreu hi ha brins d’esperança. Petit com un David, al costat dels grans Goliats, vam conèixer a Lepe a l’Asociación de Nuevos Ciudadanos por la Inteculturalidad (ASNUCI) que ha associat un conjunt de jornalers i ha fet amb ells un petit centre obert i un alberg. Petites iniciatives que acullen, aglutinen i alcen la veu contra la injustícia generada per empresaris, administracions i consumidors que no posen el mínim per viure en dignitat. Un mínim com un alberg.
Us sona la història? A Lleida, per exemple, no només tampoc tenim alberg per a temporers sinó que de moment guanya la batalla la veu de les persones que no volen que hi sigui.
Avui volem recordar al Mohamed Alam, víctima de la nostra cobdícia, la cobdícia d’un sistema productiu que per beneficiar a uns pocs n’exploten a molts. Un sistema que té de costat als governants i el silenci còmplice dels consumidors.
Potser el Mohamed hagués pujat cap Lleida el juliol i l’agost. Un estiu que sabem que no hi haurà tanta feina a causa de les pedregades, però tampoc hi haurà més bona acollida per culpa de tots nosaltres.
Tot l’article: https://cutt.ly/xGmw1mD
Imatge presa del cartell de la I Jornada Internacional de Reflexión sobre el Entorno Agrícola Onubense
Roger Torres