COM REFORCEM LA IL·LUSIÓ DAVANT EL DESENCÍS DEL MOMENT?

Davant aquesta situació que s’allarga en el temps, els ànims a vegades defalleixen, cal buscar la font de la qual bevem i reforçar el nostre compromís amb la vida i amb els altres. Aquí tenim l’exemple de com ho viuen dos persones de la comunitat d’Arrels Sant Ignasi.

 

Jaume – usuari d’acompanyament:  “Els primers mesos de confinament, encara estava bé: feia esport a casa i tot l’exercici que podia. Vaig viure algunes situacions personals que em van portar a tancar-me… tenia necessitat de caminar ja que no tenir contacte amb els meus, no poder anar al gimnàs m’angoixava. La Carme va saber orientar-me i acompanyar-me. Vaig trobar la il·lusió tornant a socialitzar-me i a assistir al gimnàs ja que per mi l’esport és un pilar vital i vaig recuperar aquesta esperança davant la situació que vivim.”

 

Jordi – tècnic de Reinserció: “Ens va arribar de cop, confinats, restriccions, mascaretes, guants, rentats de mans… el que semblava estar molt lluny ara ho teníem damunt i les notícies no eren bones, hospitals i residències col·lapsats, morts,… nois, això va de debò. En la primera reunió al pis de reinserció, tots ens preguntàvem com ho farem? Junts, aquesta va ser la resposta i avui dia, perquè aquesta maleïda pandèmia no s’ha acabat, així seguim. Van començar dies de reestructuració d’horaris per nosaltres i per ells, de reunions per zoom i treballant sols, el dia a dia es va omplir de complicacions a l’hora de funcionar. La cosa anava d’expectatives, a tots se’ns van trencar, i això fa mal, personalment vaig tenir poc temps de pensar-hi, els primers mesos de confinament vam dedicar tota l’energia a què el programa mantingués una rutina, diferent, però necessària per als processos dels nois que estan en tractament. La por va ser el primer ingredient, i no només al possible contagi, sinó principalment a la convivència de 8 homes, 24 hores…..3 mesos… podria haver-se convertit en un caldo de conflictes i aquesta expectativa també es va trencar, vam veure una energia que jo no recordo en cap dels grups que he tingut, tots feien pinya, companyonia, solidaritat, empatia, s’encomanava i per mi va ser el motor d’il·lusió i motivació per no caure, ja que igual que les persones que acompanyo, en tot aquest temps he sentit soledat, impotència, ràbia, jo visc sol, la família està lluny, la validesa de les pantalles per combatre la distància amb els estimats va caducar i la millor manera de gestionar-ho ha estat sentir-me acompanyat per ells. Avui dia el cansament el superem intentant estar presents dia a dia, veient com els processos segueixen avançant tot i que les dificultats han crescut no ens queda més que acceptar el moment que estem vivint i afrontar-lo acompanyant i deixant-nos acompanyar. “